diumenge, 15 de juny del 2008
Blog finalitzat
Aquest bloc va finalitzar el Desembre del passat any, degut a que vàrem acabar tots l'assignatura E3 de la Facultat d'Informàtica de Barcelona. Quedi aquí com a testimoni de les nostres reflexions sobre economia i empresa, per a qui li puguin ser útils.
diumenge, 23 de desembre del 2007
El nou màrqueting
Hola i benvinguts a aquesta darrera entrada dominical al blog etres20, espero que durant aquestes setmanes hagin gaudit de les nostres dissertacions i reflexions sobre el món empresarial, i que les hagin trobat profitoses. En l'entrada d'avui, m'agradaria parlar-los de les noves estratègies de màrqueting creatiu que han aflorat darrerament gràcies a les noves tecnologies i a les noves tendències comunicatives, centrant-me sobretot en la vessant més publicitària del procés.
Cada cop que naveguem per internet ens trobem amb un bombardeig continu de publicitat que a voltes gairebé no percebem i a voltes els infravalorem per la seva suposada ineficàcia i poc impacte en les nostres decisions com a consumidor. La diversitat d'aquest nou màrqueting creix amb cada nou fenòmen sociològic que es produiex a la xarxa per la necessitat de les empreses d'expandir els seus tentàcles publicitaris com més enllà millor. No és en va que l'empresa amb més presència a la xarxa i una de les líders en el sector sigui precisament Google, que darrera tots els serveis que ofereix basa el seu negoci en la publicitat.
El primer mètode del que els vull parlar, tenint en compte en el mitjà que ens trobem, és sobre el màrqueting de la comunitat blogger. Les vies mitjançant les que es manifesta el nou màrqueting en els blogs són principalment la publicitació subcontractada directa, mitjançant la qual un blogger pot subcontractar espais a la plana web a una empresa com google que li gestiona els continguts publicitaris i li'n retribueix una part dels beneficis; la publicitació directa, que es dóna en blogs amb un nivell alt de visites diàries i que contracten directament els espais publicitaris a grans empreses; i finalment la publicitació indirecta. La publicitació indirecta és una de les més recents, però amb una presència cada cop més gran en la xarxa. Consisteix bàsicament en una política d'obsequis de productes i merrchandising a blogs on els analitzen, per exemple, amb la clara intenció d'obtenir una valoració favorable del seu producte. Aquest és el motiu pel qual tothom sap que alguns blogs són més propensos a valorar positivament uns productes i més negativament els de la competènica. És per això que convé sempre contrastar la informació dels blogs, amb d'altres de diferent tendència per tal de ponderar la valoració d'uns i altres.
El segon mètode és el que en el mon anglosaxó anomenen fanboyerism, és a dir, nois fanàtics, i que consisteix a tractar realment bé uns quants consumidors, donant-los a vegades facilitats en les compres o accés a productes encara fora de mercat per tal que publiquin en fòrums i planes web de notícies per tal que els facin una publicitat positiva i atacs greus a la competència, dels qual l'empresa instigadora no s'haurà de responsabilitzar. És cert que una part d'aquest moviment no té cap contacte amb l'empresa i realitzen aquesta activitat tant positiva per a l'empresa d'una manera desinterassada a causa d'un peculiar procés d'identificació i pertinença amb una marca o empresa, però no és menys cert que part d'aquest moviment té retribucions per part de les empreses, d'una manera similar a les claques els teatres, que els agrada assistir als espectacles però perceben un plus (a vegades l'entrada gratuïta) per tal de mostrar efusivament el gaudi que els causa l'obra i arrencant els aplaudiments.
Finalment hi ha els nous moviments que s'adapten molt ràpidament als nous fenòmens de masses com myspace, posteriorment youtube i més tard facebook. Consisteixen en el què s'anomena publicitat vírica i que consisteix en la publicació de quelcom impactant (com per exemple un video al youtube) que aparentment no s'associa a cap marca ni empresa, però quan ha adquirit un cert ressó mediàtic (aconseguint gratuïtament espais televisius que d'altra banda els costarien una quanitat inassumible de diners) es revel·la la seva afiliació a una marca. En myspace i facebook, la tendència consisteix més aviat a oferir serveis gratuïts explicitant clarament l'empresa benefactora, i que sovint conté enllaços a d'altres serveis de l'empresa que passen a costar diners al consumidor a canvi d'un servei molt més atractiu. De ben segur que tots en coneixeran exemples que si més no exigien la visualització de publicitat prèviament al consum del servei pseudogratuït.
Ja per acabar m'agradaria induir-los a la reflexió cada cop que es trobin amb un servei d'aquests tipus, o vegin un moviment nou i impactant que s'està propagant per la xarxa, perquè es pot tractar d'una inteligentíssima estratègia comercial per a augmentar la repercussió i ventes d'una marca i/o empresa, i també sobre la defensa a capa i espasa d'empreses per part d'individuals i el sentit i implicacions comercials que això pot tenir. Per acabar, crec que és molt interessant utilitzar aquest tipus de polítiques com a empresa, i que no s'ha de subestimar la importància del boca orella del segle XXI, perquè la gent tant en persona com a la xarxa donen més credibilitat a un comentari positiu d'una persona que sembli entesa que no pas a la publicitat directa i tradicional de tota la vida.
Gràcies per la seva atenció durant aquestes setmanes, espero que hagin gaudit d'aquesta darrera entrada i els resulti útil en la seva vida professional.
Cada cop que naveguem per internet ens trobem amb un bombardeig continu de publicitat que a voltes gairebé no percebem i a voltes els infravalorem per la seva suposada ineficàcia i poc impacte en les nostres decisions com a consumidor. La diversitat d'aquest nou màrqueting creix amb cada nou fenòmen sociològic que es produiex a la xarxa per la necessitat de les empreses d'expandir els seus tentàcles publicitaris com més enllà millor. No és en va que l'empresa amb més presència a la xarxa i una de les líders en el sector sigui precisament Google, que darrera tots els serveis que ofereix basa el seu negoci en la publicitat.
El primer mètode del que els vull parlar, tenint en compte en el mitjà que ens trobem, és sobre el màrqueting de la comunitat blogger. Les vies mitjançant les que es manifesta el nou màrqueting en els blogs són principalment la publicitació subcontractada directa, mitjançant la qual un blogger pot subcontractar espais a la plana web a una empresa com google que li gestiona els continguts publicitaris i li'n retribueix una part dels beneficis; la publicitació directa, que es dóna en blogs amb un nivell alt de visites diàries i que contracten directament els espais publicitaris a grans empreses; i finalment la publicitació indirecta. La publicitació indirecta és una de les més recents, però amb una presència cada cop més gran en la xarxa. Consisteix bàsicament en una política d'obsequis de productes i merrchandising a blogs on els analitzen, per exemple, amb la clara intenció d'obtenir una valoració favorable del seu producte. Aquest és el motiu pel qual tothom sap que alguns blogs són més propensos a valorar positivament uns productes i més negativament els de la competènica. És per això que convé sempre contrastar la informació dels blogs, amb d'altres de diferent tendència per tal de ponderar la valoració d'uns i altres.
El segon mètode és el que en el mon anglosaxó anomenen fanboyerism, és a dir, nois fanàtics, i que consisteix a tractar realment bé uns quants consumidors, donant-los a vegades facilitats en les compres o accés a productes encara fora de mercat per tal que publiquin en fòrums i planes web de notícies per tal que els facin una publicitat positiva i atacs greus a la competència, dels qual l'empresa instigadora no s'haurà de responsabilitzar. És cert que una part d'aquest moviment no té cap contacte amb l'empresa i realitzen aquesta activitat tant positiva per a l'empresa d'una manera desinterassada a causa d'un peculiar procés d'identificació i pertinença amb una marca o empresa, però no és menys cert que part d'aquest moviment té retribucions per part de les empreses, d'una manera similar a les claques els teatres, que els agrada assistir als espectacles però perceben un plus (a vegades l'entrada gratuïta) per tal de mostrar efusivament el gaudi que els causa l'obra i arrencant els aplaudiments.
Finalment hi ha els nous moviments que s'adapten molt ràpidament als nous fenòmens de masses com myspace, posteriorment youtube i més tard facebook. Consisteixen en el què s'anomena publicitat vírica i que consisteix en la publicació de quelcom impactant (com per exemple un video al youtube) que aparentment no s'associa a cap marca ni empresa, però quan ha adquirit un cert ressó mediàtic (aconseguint gratuïtament espais televisius que d'altra banda els costarien una quanitat inassumible de diners) es revel·la la seva afiliació a una marca. En myspace i facebook, la tendència consisteix més aviat a oferir serveis gratuïts explicitant clarament l'empresa benefactora, i que sovint conté enllaços a d'altres serveis de l'empresa que passen a costar diners al consumidor a canvi d'un servei molt més atractiu. De ben segur que tots en coneixeran exemples que si més no exigien la visualització de publicitat prèviament al consum del servei pseudogratuït.
Ja per acabar m'agradaria induir-los a la reflexió cada cop que es trobin amb un servei d'aquests tipus, o vegin un moviment nou i impactant que s'està propagant per la xarxa, perquè es pot tractar d'una inteligentíssima estratègia comercial per a augmentar la repercussió i ventes d'una marca i/o empresa, i també sobre la defensa a capa i espasa d'empreses per part d'individuals i el sentit i implicacions comercials que això pot tenir. Per acabar, crec que és molt interessant utilitzar aquest tipus de polítiques com a empresa, i que no s'ha de subestimar la importància del boca orella del segle XXI, perquè la gent tant en persona com a la xarxa donen més credibilitat a un comentari positiu d'una persona que sembli entesa que no pas a la publicitat directa i tradicional de tota la vida.
Gràcies per la seva atenció durant aquestes setmanes, espero que hagin gaudit d'aquesta darrera entrada i els resulti útil en la seva vida professional.
dissabte, 22 de desembre del 2007
SPAM: marketing indiscriminat
El SPAM són els missatges enviats per un mitjà electrònic, indiscriminadament i massiva, sense el consentiment dels receptors. La seva finalitat generalment és comercial, amb missatges prenent forma d'anunci, tot i que també són freqüents els enganys amb intenció de treure profit econòmic de les víctimes (anuncis de viagra i mètodes per allargar el penis). Tradicionalment els seus mitjans han estat el correu electrònic i els grups de discussió però amb popularització de noves tecnologies de comunicació electrònica l'spam ha renovat les seves estrategies i el podem trobar en altres mitjans com blogs, wikis, fòrums, missatgeria instantània, etc.Normalment el SPAM només l'utilitzen les empreses de legalitat dubtosa o els timadors més atrevits, però quan el fenòmen del correu brossa encara no s'havia popularitzat algunes grans empreses utilitzaven el correu electronic i automatitzat per tal de fer publicitat de les seves marques de forma indiscriminada(Coca Cola, Telefònica, etc). Quan el SPAM es va tornar un problema aquestes companyies van deixar d'utilitzar-lo.
El SPAM representa el 95% dels e-mails circulants a tot el mon (i va en increment). A part d'una molèstia, el SPAM representa una pérdua important de diners, ja que els principals servidors de correu electrònic han denunciat que tots els filtres anti-spam que implementen als seus serveis (que representa un cost important) no poden evitar que aquests missatges arribin a les safates d'entrada de correu dels seus usuaris, saturant-les d'anuncis de Viagra, d'estafes, etc. El problema és greu, tant que alguns països han promogut lleis en contra del correu brossa per tal de frenar aquest tsunami comercial, tot i així poca cosa es pot fer contra els criminals de la publicitat electrònica.
L'origen de la paraula SPAM prové d'una marca americana de carn de porc enllaunada . Aquesta adquireix l'ús actual amb connotacions de cosa innecessària i sobreabundant a partir d'un esquetx molt popular dels Monty Python. Durant l'esquetx, dos clients en una cafeteria plena de víkings intenten demanar un esmorzar a partir d'un menú en que aquesta carn s'inclou a tots els plats. Es construeix l'argument en que la cambrera solament té plats amb spam i un dels dos clients principals vol un plat sense SPAM, llavors a la conversació comença a introduir-se la paraula SPAM pel mig de les frases sentint-se al fons víkings cantant SPAM sense parar, en les versions del video més extenses fins i tot als crèdits s'hi pot veure la paraula SPAM repetida centenars de vegades (la situació és realment absurda).
Aquí teniu el video: http://www.youtube.com/watch?v=d7uFntk0Bnk
Fonts d'informació:
divendres, 21 de desembre del 2007
L'importància de la presentació del producte
Ahir vàrem parlar a classe sobre la importància de la presentació d'un producte, i m'agradaria reflexionar una mica sobre aquest tema.
La presentació del producte estaria dins d'una de les quatre P's del Màrketing (Product, Price, Place i Promotion), concretament dins de l'última, també anomenada de comunicació. És la marca del producte, i és una poderosa forma de comunicació ja que molts cops depèn de l'embalatge de que un client compri el teu producte o no. Només cal veure els productes d'alimentació i les variades caixes que hi han.
Per a posar un exemple podríem parlar del típic duel entre Apple i Microsoft. Us heu fixat amb la presentació dels productes que ofereixen les dues companyies?
Apple utilitza sempre caixes sense masses fotografies ni textos, amb una imatge del producte i la marca ben visible, i per dins està organitzat com si el producte es tractés quasi d'una joya. Podríem dir que son "de disseny". Ara bé, si ens fixem amb els productes de Microsoft, acostuma a haver-hi varis textos, marques, títols, fotografies, recomanacions... i per dins està el producte "pelat" amb algun manual. L'exemple més clar podria ser el d'aquest vídeo, que es una parodia que van fer els propis treballadors de Microsoft parodiant la forma de presentar els seus productes. És molt il·lustratiu. Tot i que sí és cert que Microsoft es va preocupant cada cop més per la presentació dels seus productes, l'exemple el podem veure amb les caixes del nou Windows o Office. Potser perquè a Apple li està donant bons resultats.
Un altre exemple més proper i senzill podria ser el d'El Corte Inglés (o el Caprabo) i el Lidl (o el Dia). No son fabricants però sí que presenten els seus productes de diferent forma. El primer té (o se suposa que ha de tenir) els productes amb estanteries, ben posicionats, ordenats i nets. En canvi el segon els té en caixes, tal i com els hi porten els proveïdors, directament sobre els palets i la neteja del local no és el que es pot dir la millor del món.
Si li donem l'importància que sembla que ha de tenir la presentació diríem que a Microsoft i al Lidl els hi deu costar més vendre els seus productes. Però no és així, com sabem, ni molt menys. I es que el client de cada empresa és diferent, un (el d'Apple i El corte inglés) busca, a més de la qualitat del producte, una bona presentació i no li importa el preu que pot suposar tenir-la. En canvi al de Microsoft li és igual la presentació, busca el producte. I el del Lidl només busca preu, li és igual que el producte estigui tirat pel terra i fins i tot que aquest no sigui de la millor qualitat, doncs és molt barat. Tot i que amb això hi podríem enllaçar l'entrada anterior, on es parlava de la qualitat. Perquè "la qualitat és el que el client diu que és", així que el Lidl, segons els seus clients, ven productes de qualitat.
Aquest tema de la presentació és força important, doncs, segons els clients, la prova podria ser que ja que hi ha grans empreses (bastantes) que comercialitzen els seus productes sota dos marques diferents, una els fa amb una presentació atractiva, treballada i amb un preu més elevat i una altra amb una presentació austera i a un preu més baix. En el cas dels supermercats podria ser el Carrefour i el Dia, que son la mateix empresa. El producte venut és idèntic, però hi ha clients que compren una marca i uns altres clients l'altra i si una de les dues marques desaparegués els clients marxarien a la competència (vull dir, que si per exemple desaparegués la marca cara, els clients no comprarien la barata, sino que marxarien a la competència que estigués al mateix "nivell").
La presentació del producte estaria dins d'una de les quatre P's del Màrketing (Product, Price, Place i Promotion), concretament dins de l'última, també anomenada de comunicació. És la marca del producte, i és una poderosa forma de comunicació ja que molts cops depèn de l'embalatge de que un client compri el teu producte o no. Només cal veure els productes d'alimentació i les variades caixes que hi han.
Per a posar un exemple podríem parlar del típic duel entre Apple i Microsoft. Us heu fixat amb la presentació dels productes que ofereixen les dues companyies?
Apple utilitza sempre caixes sense masses fotografies ni textos, amb una imatge del producte i la marca ben visible, i per dins està organitzat com si el producte es tractés quasi d'una joya. Podríem dir que son "de disseny". Ara bé, si ens fixem amb els productes de Microsoft, acostuma a haver-hi varis textos, marques, títols, fotografies, recomanacions... i per dins està el producte "pelat" amb algun manual. L'exemple més clar podria ser el d'aquest vídeo, que es una parodia que van fer els propis treballadors de Microsoft parodiant la forma de presentar els seus productes. És molt il·lustratiu. Tot i que sí és cert que Microsoft es va preocupant cada cop més per la presentació dels seus productes, l'exemple el podem veure amb les caixes del nou Windows o Office. Potser perquè a Apple li està donant bons resultats.
Un altre exemple més proper i senzill podria ser el d'El Corte Inglés (o el Caprabo) i el Lidl (o el Dia). No son fabricants però sí que presenten els seus productes de diferent forma. El primer té (o se suposa que ha de tenir) els productes amb estanteries, ben posicionats, ordenats i nets. En canvi el segon els té en caixes, tal i com els hi porten els proveïdors, directament sobre els palets i la neteja del local no és el que es pot dir la millor del món.Si li donem l'importància que sembla que ha de tenir la presentació diríem que a Microsoft i al Lidl els hi deu costar més vendre els seus productes. Però no és així, com sabem, ni molt menys. I es que el client de cada empresa és diferent, un (el d'Apple i El corte inglés) busca, a més de la qualitat del producte, una bona presentació i no li importa el preu que pot suposar tenir-la. En canvi al de Microsoft li és igual la presentació, busca el producte. I el del Lidl només busca preu, li és igual que el producte estigui tirat pel terra i fins i tot que aquest no sigui de la millor qualitat, doncs és molt barat. Tot i que amb això hi podríem enllaçar l'entrada anterior, on es parlava de la qualitat. Perquè "la qualitat és el que el client diu que és", així que el Lidl, segons els seus clients, ven productes de qualitat.
Aquest tema de la presentació és força important, doncs, segons els clients, la prova podria ser que ja que hi ha grans empreses (bastantes) que comercialitzen els seus productes sota dos marques diferents, una els fa amb una presentació atractiva, treballada i amb un preu més elevat i una altra amb una presentació austera i a un preu més baix. En el cas dels supermercats podria ser el Carrefour i el Dia, que son la mateix empresa. El producte venut és idèntic, però hi ha clients que compren una marca i uns altres clients l'altra i si una de les dues marques desaparegués els clients marxarien a la competència (vull dir, que si per exemple desaparegués la marca cara, els clients no comprarien la barata, sino que marxarien a la competència que estigués al mateix "nivell").
dimecres, 19 de desembre del 2007
La qualitat
Un important factor en l'èxit d'una empresa és també la qualitat. Moltes empreses han obtingut una gran confiança dels clients (i gràcies a això l'éxit) gràcies a la qualitat dels seus productes i/o serveis.
Pero existeixen unes quantes discrepàncies sobre la definició de "qualitat". Fins als anys 70-80 s'assosiava qualitat amb el resultat de fabricació que tenia un producte respecte el que s'havia acordat en el seu disseny (el qual s'havia fet de dins cap enfora, és a dir, sense tenir en compte l'opinió del client sobre el futur producte o d'altres semblants), i també la robustesa, durabilitat i eficiència d'aquest. Però més endevant, quan hi va començar a haver una oferta més gran que la demanda i les empreses es van veure forçades a guanyar competitivitat per totes bandes, molts empresaris es van fixar que la qualitat no era quelcom que s'havia de medir dins de l'empresa, sino que era una cosa que la decidia el client, és a dir, encara que una empresa digués que un producte era molt bó, si els clients el refusaven es que no era tan bo. Es va començar a agafar la filosofia de que "qualitat era el que el client deia que era".
Una de les idees de Deming és el cicle de millora contínua (També conegut com a cicle Deming o cicle PDCA), que aporta un patró per a poder anar millorant un producte.
- Planificar : Establir objectius i processos necessaris per a obtenir uns resultats d'acord amb l'especificació.
- Fer : Implementar el procés.
- Verificar : Observar i evaluar el procés i el resultat i comparar-lo amb l'especificació inicial (això inclou observar la satisfacció i opinió dels clients).
- Actuar : Aplicar les millores que s'han pogut extreure del procés de verificació abans de continuar amb la producció.
Un altre concepte que es va extreure del Japó és el dels cercles de qualitat. Mentre que aquí a occident les empreses treballaven de manera que, si hi havia una averia o qualsevol problema, cridaven a un tècnic especialitzat que podia resoldre-ho. La filosofia dels cercles de qualitat és radicalment diferent, aquests consisteixen en grups de treballadors que estan físicament aprop a l'hora de treballar i que tenen coneixement (per experiència o per formació per part de l'empresa) sobre el funcionament de la maquinària amb la que treballen ells i els altres membres del cercle.
D'aquesta manera si hi ha una averia els treballadors del cercle hi van i la intenten resoldre si es pot fer sense necessitat de cridar a un tècnic. D'aquesta manera s'estalvia un tècnic i el temps que els treballadors estarien parats esperant-lo. A més a més, els cercles també participen activament fent propostes per a millorar els sistemes de producció que manejen.
Fonts :
Wikipèdia
Aquesta web
Bon nadal a tots!
Pero existeixen unes quantes discrepàncies sobre la definició de "qualitat". Fins als anys 70-80 s'assosiava qualitat amb el resultat de fabricació que tenia un producte respecte el que s'havia acordat en el seu disseny (el qual s'havia fet de dins cap enfora, és a dir, sense tenir en compte l'opinió del client sobre el futur producte o d'altres semblants), i també la robustesa, durabilitat i eficiència d'aquest. Però més endevant, quan hi va començar a haver una oferta més gran que la demanda i les empreses es van veure forçades a guanyar competitivitat per totes bandes, molts empresaris es van fixar que la qualitat no era quelcom que s'havia de medir dins de l'empresa, sino que era una cosa que la decidia el client, és a dir, encara que una empresa digués que un producte era molt bó, si els clients el refusaven es que no era tan bo. Es va començar a agafar la filosofia de que "qualitat era el que el client deia que era".
Moltes tècniques de millora de qualitat occidentals van ser copiades del Japó, on hi va haver grans avenços en aquests camps. Curiosament, un home a qui se li atribueixen mèrits és W. Edwards Deming. Deming va ser un empresari que controlava la producció militar als EUA durant la segona guerra mundial, pero quan aquesta va acabar va rebre ofertes de empreses japoneses que volien recuperar la seva importància en el mercat internacional. Allà va ensenyar moltes tècniques de qualitat, sobretot estadístiques, a empresaris per a la seva producció. Moltes d'aquestes coses van ajudar al Japó a passar davant de l'occident. Personalment crec que la constància i perseverància tradicional dels japonesos va ajudar-los molt a aprofitar aquests mètodes. Deming va tenir tanta influència que avui en dia s'anomena així (Deming) als premis japonesos de l'excelència empresarial.
Una de les idees de Deming és el cicle de millora contínua (També conegut com a cicle Deming o cicle PDCA), que aporta un patró per a poder anar millorant un producte.
- Planificar : Establir objectius i processos necessaris per a obtenir uns resultats d'acord amb l'especificació.
- Fer : Implementar el procés.
- Verificar : Observar i evaluar el procés i el resultat i comparar-lo amb l'especificació inicial (això inclou observar la satisfacció i opinió dels clients).
- Actuar : Aplicar les millores que s'han pogut extreure del procés de verificació abans de continuar amb la producció.
Un altre concepte que es va extreure del Japó és el dels cercles de qualitat. Mentre que aquí a occident les empreses treballaven de manera que, si hi havia una averia o qualsevol problema, cridaven a un tècnic especialitzat que podia resoldre-ho. La filosofia dels cercles de qualitat és radicalment diferent, aquests consisteixen en grups de treballadors que estan físicament aprop a l'hora de treballar i que tenen coneixement (per experiència o per formació per part de l'empresa) sobre el funcionament de la maquinària amb la que treballen ells i els altres membres del cercle.
D'aquesta manera si hi ha una averia els treballadors del cercle hi van i la intenten resoldre si es pot fer sense necessitat de cridar a un tècnic. D'aquesta manera s'estalvia un tècnic i el temps que els treballadors estarien parats esperant-lo. A més a més, els cercles també participen activament fent propostes per a millorar els sistemes de producció que manejen.
Fonts :
Wikipèdia
Aquesta web
Bon nadal a tots!
diumenge, 16 de desembre del 2007
L'inventari: busca i troba
Com ja hem estudiat a classe l'inventari està constituït pels béns d'una entitat que es destinen a la producció per a la seva posterior venda, tals com són la matèria primera, la producció en procés, els articles acabats i altres materials que s'utilitzin en l'empaquetatge, en l'envàs del producte acabat o les refeccions per al manteniment que es consumeixen en el cicle d'operacions.A la comptabilitat van a l'actiu circulant. En el cas de que es facin obsolets o es deteriorin s'han de provisionar. L'inventari obsolet suposa un important cost de gestió, financera i operativa, per a una empresa, sobretot per la que realitza gestió de logística. És per això fonamental aconseguir una adequada determinació de l'objectiu d'apilament i els nivells d'inventari mínim, màxim i de seguretat, en funció dels paràmetres de període operatiu, consum i retard i tenint en compte els factors de seguretat i garantia en cas d'interrupció del subministrament que es vulguin aplicar.
Quan una empresa fa el control d'inventari (son aquells dies en que es para quasi tota la producció d'una emprea per tal de posar "potes enlaire" tots els magatzems i fer un recompte de de tot l'inventari). D'aquest control es pot extreure informació important: la quantita d'inventari actual, els costos i beneficis que aporta i la seva devaluació, l'estat físic de l'inventari, etc. El que no és tant evident son els diferents tipus de control d'inventari :
- Inventari Inicial: Es duu a terme quan l'empresa inicia els exercicis econòmics per tal de saber el punt de partida de la gestió logística.
- Inventari final: Es duu a terme quan es finalitzen els exercicis econòmics després d'un període per tal de coneixer l'estat patrimonial de la empresa.
- Inventari permanent: Es fa un control constant de l'invetari d'acord amb les existències del magatzem per tal de portar un control monetari i físic del material reservat.
- Inventari intermitent: Es duu a terme varies vegades a l'any de manera que s'intenta suplir la manca d'un inventari permanent, degut a dèficits en la gestió o per manca de pressupost.
- Inventari físic: És l'inventari real, és a dir, és fer el recompte númeric, de pes, d'estat i valor de tots els béns mercantils de l'empresa. És una llista detallada de totes les existències de l'inventari que serveix per tenir el coneixement exacte del seu estat. Es fa a partir d'una observació i comprobació d'una llista de conteig del que se suposa conté l'inventari actual.
Per cada tipus de control d'inventari s'estableixen els següents subtipus (en declaro alguns):
- Inventari mixte: inventari dels béns mercantils de la empresa que no es poden identificar com algún lot en especial.
- Inventari de Productes finalitzats: conjunt de totes les mercancies que ha produït un fabricant per a la venta al client.
- Inventari en trànsit: es el conjunt de béns que s'utilitzen per mantenir les operacions entre els seus proveïdors i els clients.
- Inventari de materies primes: existencies de materials bàsics per a la producció del producte final.
- Inventari en procés: béns obtinguts d'un procés de modificació de béns i que es consideren intermitjos per al producte final.
- Inventari de Consignació: son el conjunt de béns que s'entreguen per ésser venuts però la propietat dels quals segueix essent del venedor.
- Inventari màxim: El control de masses de béns pot provocar un nivell d'acumulació d'articles superior al necessari, i per tant, un nivell perjudicial per a l'empresa, per això s'estableix l'inventari màxim. Es mesura en nivells de demanda mensual pronosticada i els nivells d'excedent sempre son superiors a l'inventari màxim.
- Inventari mínim: és el nivell mínim d'inventari que s'ha de mantenir al magatzem.
- etc.
N'existeiexen centenars de subtipus, cada un per cobrir diferents necessitats de la empresa a la hora de controlar els seus béns inventariats. D'aquesta manera cadascú obté l'inventari que busca i troba l'inventari que vol.
Fonts d'informació:
El control artificial d'stocks i la seva repercussió mercantil
Benvinguts a aquesta nova entrada dominical al bloc etres20 on, com molts ja es deuen imaginar havent llegit el títol tractaré sobré el control d'existències i les repercussions de diverses polítiques de gestió, diguem-ne que poc convencionals, poden tenir sobre el conjunt del mercat de destí i/o orígen.
La primera política és la de sobre-aprovisionament que consisteix, com el seu nom indica, a aconseguir provisions en quantitats molt per sobre del què semblaria lògic en un període d'operació normal de l'empresa. És potser aquesta política una de les que tenen més exemples històrics i que se'n poden trobar amb tota seguretat previs a la revolució industrial. A més, aquesta estratègia pot suposar una resposta efectiva a diverses situacions extraordinàries que, altrament, suposarien un perill per a l'empresa.
El principal motiu pel qual històricament s'ha optat per desenvolupar el sobre-aprovisionament és davant d'una situació d'incertesa com la que generaria un clima pre-bèlic, sobretot si es preveu que les existències depenen d'un territori que és propens a caure amb facilitat sota el control enemic, si depèn de l'altre bàndol, o si és molt provable que la seva producció es vegi acaparada en menor o major mesura per la maquinaria militar, ja sigui per a la reconversió en indústria armamentística, o per al subministrament dels soldats.
Un altre dels motius més antics pels quals s'ha optat per un sobre-aprovisionament és per a dificultar l'aprovisionament de la competència, podent arribar a aconseguir una situació monopolística o una reconfiguració del mercat prou significativa. Això se sol assolir mitjançant un contracte amb el/s proveïdor/s de la competència mitjançant el qual, es dedicarà una part significativa (fins i tot amb exclusivitat) de la producció al subministrament de l'empresa que fa el sobre-aprovisionament. És clar, que una política d'aquest estil pot tenir un cost molt elevat i que pot generar situacions com les d'existències perdudes o fetes malbé per la seva finalitat no productiva, però si es desenvolupa amb precaució i havent estudiat prèviament la competència pot arribar a posar-la en una situació molt compromesa o, fins i tot, a destruir-la. Exemples d'això en trobem des de l'antiguitat on un mercader podia fer tractes amb tots els pagesos que subministraven a un altre mercader pagant-los per sobre del valor del producte i eliminant la competència de l'altre mercader; passant per la revolució industrial, on la industria d'un país, sobretot si tenia control colonial sobre els països productors, podia practicar el sobre-aprovisionament per tal d'eliminar la competència d'altres països productors, amb el cost de perdre els compradors de la matèria primera, però amb el guany d'ampliar el seu mercat de producte elaborat, sent aquest molt profitós; fins a l'actualitat, on les corporacions de l'electronica i l'oci es prenen subministradors amb contractes d'exclusivitat.
Per les empreses que pateixen una situació com sots-aprovisionament a causa d'un dels motius anteriors, o per trobar-se en una situació on els proveïdors pateixen per qualsevol motiu escassetat de producció, la situació és força complicada i obliga a unes mesures més o menys dràstiques depenent de la importància de l'empresa i el sector on desenvolupa la seva activitat econòmica. Des de la sortida més evident que és tancar la paradeta, fins a implicar-se o desencadenar un conflicte bèlic, passant per la cerca de nous proveïdors (encara que el seu producte sigui de menor qualitat) o la reconversió de l'empresa, les solucions són, en general traumàtiques. És per aquest motiu que convé sempre tenir un control més o menys fort sobre els proveïdors ja que a vegades ni un contracte amb clàusula de rescisió et suposa prou blindatge segons la dimensió del rival.
Finalment tenim el sobre-aprovisionament especulatiu, que és el que s'utilitza per tal de reduïr artificialment l'oferta per tal d'encarir el preu del producte per a les altres empreses, o per potenciar un altre producte, relacionat directa o indirectament amb l'empresa, en el mercat, podent arribar a posar empreses rivals en situació de dependència de la pròpia empresa.
En l'altre extrem del flux productiu, òbviament, tenim les existències de sortida. Sobre aquest tipus d'existències trobem algunes polítiques similars a les que ja hem vist en l'aprovisionament. Bàsicament els parlaré sobre dues polítiques contràries que són força freqüents en el mercat global d'avui dia, com ho són la retenció d'existències i l'inundació de mercat.
La retenció d'existències consisteix en controlar el flux de sortida dels productes per simular una escassetat davant del mercat generant una resposta frènetica del consumidor per tal de no quedar-se sense. Aquesta política se sol observar en èpoques molt assenyalades on el temps és un factor, com en les campanyes nadalenques. Com que cada cop més el consumidor vol els productes amb immediatesa, polítiques d'aquest estil tenen un major impacte i èxit. Cal tenir en compte però, abans d'optar per una retenció d'existències la posició que es té davant de la competència, ja que si el nostre producte és fàcilment substituible, l'efecte obtingut serà desastrós. D'aquesta política tenim nombrosos exemples, tot i que per la dubtosa legalitat d'utilitzar-la i d'uns departaments de relacions públiques bastant efectius, se sol atribuir la retenció a dificultats de producció o aprovisionament. De ben segur que a tots els lectors se'ls ha format un exemple o dos al cap d'aplicacions reals de la retenció d'existències.
Per contraposició a l'anterior política de reducció artificial de l'oferta, tenim la inundació de mercat, que consisteix a produir en quantitats que estan força per sobre del que calculem que és el share del nostre producte. Aquest augment quasi irracional de l'oferta va degudament acompanyat d'una reducció de preus, que a primer cop d'ull pot semblar certament suicida. No ho és pas, ja que la inundacio de mercat se sol practicar en productes plataforma, és a dir, que serveixen per a la venda posterior de productes exclusius del producte plataforma i que es vendran a un preu que permetrà amortitzar el cost de la inundació de mercat. Aquesta política resulta especialment efectiva quan la competència està pràcticant la retenció d'existències o realment té problemes de producció, i pot fer que s'imposi un producte de menor qualitat i/o menor relació qualitat/preu en el mercat. Com en moltes de les polítiques de mercat, el timing és essencial i pot suposar la diferència entre inundar efectivament el mercat aconseguint un share molt superior del que a priori podria aspirar el producte i haver-se de menjar amb patates el sobre stock requerit per a desenvolupar-ho i el seu cost.
Com hem vist, les polítiques que pot implementar una empresa sobre les seves existències d'entrada i de sortida, no només responen a les necessitats bàsiques del negoci com hem vist en la teoria de l'assignatura, sinó que es poden complementar amb polítiques més elaborades i artificioses que permetin obtenir un avantatge significatiu sobre la competència. Cal destacar que aquestes polítiques que he anat descrivint han d'anar convenientment escortades per unes fortes relacions públiques i/o un secretisme considerable, ja que la confirmació de la sospita òbvia que desperten en el mercat podria posar l'empresa en una situació compromesa o, com a mínim, anular la major part de l'efecte positiu.
Gràcies per la seva atenció una setmana més, espero que hagin gaudit d'aquesta entrada i que hi contribueixin tant com vulguin.
La primera política és la de sobre-aprovisionament que consisteix, com el seu nom indica, a aconseguir provisions en quantitats molt per sobre del què semblaria lògic en un període d'operació normal de l'empresa. És potser aquesta política una de les que tenen més exemples històrics i que se'n poden trobar amb tota seguretat previs a la revolució industrial. A més, aquesta estratègia pot suposar una resposta efectiva a diverses situacions extraordinàries que, altrament, suposarien un perill per a l'empresa.
El principal motiu pel qual històricament s'ha optat per desenvolupar el sobre-aprovisionament és davant d'una situació d'incertesa com la que generaria un clima pre-bèlic, sobretot si es preveu que les existències depenen d'un territori que és propens a caure amb facilitat sota el control enemic, si depèn de l'altre bàndol, o si és molt provable que la seva producció es vegi acaparada en menor o major mesura per la maquinaria militar, ja sigui per a la reconversió en indústria armamentística, o per al subministrament dels soldats.
Un altre dels motius més antics pels quals s'ha optat per un sobre-aprovisionament és per a dificultar l'aprovisionament de la competència, podent arribar a aconseguir una situació monopolística o una reconfiguració del mercat prou significativa. Això se sol assolir mitjançant un contracte amb el/s proveïdor/s de la competència mitjançant el qual, es dedicarà una part significativa (fins i tot amb exclusivitat) de la producció al subministrament de l'empresa que fa el sobre-aprovisionament. És clar, que una política d'aquest estil pot tenir un cost molt elevat i que pot generar situacions com les d'existències perdudes o fetes malbé per la seva finalitat no productiva, però si es desenvolupa amb precaució i havent estudiat prèviament la competència pot arribar a posar-la en una situació molt compromesa o, fins i tot, a destruir-la. Exemples d'això en trobem des de l'antiguitat on un mercader podia fer tractes amb tots els pagesos que subministraven a un altre mercader pagant-los per sobre del valor del producte i eliminant la competència de l'altre mercader; passant per la revolució industrial, on la industria d'un país, sobretot si tenia control colonial sobre els països productors, podia practicar el sobre-aprovisionament per tal d'eliminar la competència d'altres països productors, amb el cost de perdre els compradors de la matèria primera, però amb el guany d'ampliar el seu mercat de producte elaborat, sent aquest molt profitós; fins a l'actualitat, on les corporacions de l'electronica i l'oci es prenen subministradors amb contractes d'exclusivitat.
Per les empreses que pateixen una situació com sots-aprovisionament a causa d'un dels motius anteriors, o per trobar-se en una situació on els proveïdors pateixen per qualsevol motiu escassetat de producció, la situació és força complicada i obliga a unes mesures més o menys dràstiques depenent de la importància de l'empresa i el sector on desenvolupa la seva activitat econòmica. Des de la sortida més evident que és tancar la paradeta, fins a implicar-se o desencadenar un conflicte bèlic, passant per la cerca de nous proveïdors (encara que el seu producte sigui de menor qualitat) o la reconversió de l'empresa, les solucions són, en general traumàtiques. És per aquest motiu que convé sempre tenir un control més o menys fort sobre els proveïdors ja que a vegades ni un contracte amb clàusula de rescisió et suposa prou blindatge segons la dimensió del rival.
Finalment tenim el sobre-aprovisionament especulatiu, que és el que s'utilitza per tal de reduïr artificialment l'oferta per tal d'encarir el preu del producte per a les altres empreses, o per potenciar un altre producte, relacionat directa o indirectament amb l'empresa, en el mercat, podent arribar a posar empreses rivals en situació de dependència de la pròpia empresa.
En l'altre extrem del flux productiu, òbviament, tenim les existències de sortida. Sobre aquest tipus d'existències trobem algunes polítiques similars a les que ja hem vist en l'aprovisionament. Bàsicament els parlaré sobre dues polítiques contràries que són força freqüents en el mercat global d'avui dia, com ho són la retenció d'existències i l'inundació de mercat.
La retenció d'existències consisteix en controlar el flux de sortida dels productes per simular una escassetat davant del mercat generant una resposta frènetica del consumidor per tal de no quedar-se sense. Aquesta política se sol observar en èpoques molt assenyalades on el temps és un factor, com en les campanyes nadalenques. Com que cada cop més el consumidor vol els productes amb immediatesa, polítiques d'aquest estil tenen un major impacte i èxit. Cal tenir en compte però, abans d'optar per una retenció d'existències la posició que es té davant de la competència, ja que si el nostre producte és fàcilment substituible, l'efecte obtingut serà desastrós. D'aquesta política tenim nombrosos exemples, tot i que per la dubtosa legalitat d'utilitzar-la i d'uns departaments de relacions públiques bastant efectius, se sol atribuir la retenció a dificultats de producció o aprovisionament. De ben segur que a tots els lectors se'ls ha format un exemple o dos al cap d'aplicacions reals de la retenció d'existències.
Per contraposició a l'anterior política de reducció artificial de l'oferta, tenim la inundació de mercat, que consisteix a produir en quantitats que estan força per sobre del que calculem que és el share del nostre producte. Aquest augment quasi irracional de l'oferta va degudament acompanyat d'una reducció de preus, que a primer cop d'ull pot semblar certament suicida. No ho és pas, ja que la inundacio de mercat se sol practicar en productes plataforma, és a dir, que serveixen per a la venda posterior de productes exclusius del producte plataforma i que es vendran a un preu que permetrà amortitzar el cost de la inundació de mercat. Aquesta política resulta especialment efectiva quan la competència està pràcticant la retenció d'existències o realment té problemes de producció, i pot fer que s'imposi un producte de menor qualitat i/o menor relació qualitat/preu en el mercat. Com en moltes de les polítiques de mercat, el timing és essencial i pot suposar la diferència entre inundar efectivament el mercat aconseguint un share molt superior del que a priori podria aspirar el producte i haver-se de menjar amb patates el sobre stock requerit per a desenvolupar-ho i el seu cost.
Com hem vist, les polítiques que pot implementar una empresa sobre les seves existències d'entrada i de sortida, no només responen a les necessitats bàsiques del negoci com hem vist en la teoria de l'assignatura, sinó que es poden complementar amb polítiques més elaborades i artificioses que permetin obtenir un avantatge significatiu sobre la competència. Cal destacar que aquestes polítiques que he anat descrivint han d'anar convenientment escortades per unes fortes relacions públiques i/o un secretisme considerable, ja que la confirmació de la sospita òbvia que desperten en el mercat podria posar l'empresa en una situació compromesa o, com a mínim, anular la major part de l'efecte positiu.
Gràcies per la seva atenció una setmana més, espero que hagin gaudit d'aquesta entrada i que hi contribueixin tant com vulguin.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)