Per obrir el nou tema faré una petita introducció a la logística, tema molt important per a les empreses pero que fins a aquest punt no haviem tractat.
La definició de logística és "tot el moviment i emmagatzamatge que facilita el flux de productes des del punt de compra dels materials fins al punt de consum, així com els fluxes d'informació que posen el moviment en marxa, amb la finalitat de donar els nivells adequats de servei al consumidor a un preu raonable", segons el reconegut professor Ronald H. Ballou.
Fins fa bastants anys, els empresaris donaven poca importància a la logística i li donaven més als costos dels proveidors, els sous, etc. Però quan la indústria es va començar a extendre i es van començar a crear multituds de fábriques i empreses, la competitivitat va passar a ser més important. Molts empresaris, pero, continuen tenint la erronia idea de que si els numeros surten, la empresa va bé. Si una empresa vol ser competitiva, tant en preus, com en temps de resposta o qualitat, no n'hi ha prou en optimitzar els recursos econòmics, també cal fer-ho amb els treballadors, la maquinària i la distribució.
Una empresa que és capaç d'obtenir materia primera a bon preu i vendre el producte elaborat amb un bon marge de benefici pot quedar-se enrera per diverses raons. Per començar pot ser que la seva producció i distribució sigui tant lenta que no arribi al client amb un temps satisfactori per a ell (avui en dia qualsevol client que vol una cosa la vol el més aviat possible). Aquest punt pot ser vital ja que pot fer perdre una fidelitat del client encara que el producte sigui de bona qualitat, la qual cosa és molt important a llarg termini per a una empresa. També pot ser el cas que una mala organització en la distribució o bé entre els diferents processos de producció deixi un seguit de material o producte en stock que, encara que no s'hi faci res, genera despeses sense generar beneficis (despeses d'emmagatzematge, vigilància, amortització,...).
Una de les polítiques que hem comentat a classe per tal de evitar l'acumulació de materials entre diferents processos de fabricació és totalment contrari al que sempre hem pensat, la substitució de l'especialització per la possibilitat "multitasca" dels empleats. És a dir, en comptes d'aconseguir treballadors qualificats per a una fase de producció en concret, entrenar als treballadors per a que puguin substituir o ajudar a altres tasques quan ells no tenen feina i les altres si, ja que contrariament una fase de la producció estaria parada i l'altra amb massa feina acumulada.
Un punt clau és l'augment de la coordinació interna. Cal haver-hi una bona i ràpida conexió entre entre els diferents punts de l'empresa. Els d'administració amb els de producció, els de producció amb els de distribució, etc. Aquest punt és molt important per a aconseguir una coordinació i una disminució de temps (i, per tant de diners) en la producció ja que arribar al client en el mínim temps possible és un punt clau tant per a aconseguir la fidelitat dels clients com per a no perdre una cuota de mercat degut a possibles errors o retards en la distribució per manca de comunicació entre les diferentes arees.
Un bon exemple d'aplicació de una bona logística és la del grup espanyol Inditex, cosa que l'ha portat a l'èxit rotund ja que apliquen bones polítiques tant en la distribució d'stocks per a no arribar a una ruptura o excés d'stocks, com en la repercussió que aquesta té en el preu final, o en la ràpida redistribució o fins i tot modificació del material que no té sortida en algun punt de venta. Amb un bon sistema d'informació tenen un control especificat per a poder treure al mercat noves mercaderies i així no tenir acumulació de mercaderies i oferir unes "rebaixes" contínues que s'apliquen als stocks que tenen certa antiguitat i que poden suposar un problema de saturació del magatzem.
divendres, 14 de desembre del 2007
El Shojinka i el JIT
El terme anglès "Just in Time" (JIT, Just a Temps) es refereix a una organització de la producció de les fàbriques, originària del Japó i més concretament adoptada per l'empresa d'automòbils Toyota. Quan les empreses van aplicar aquesta tècnica a les seves fàbriques, van multiplicar la seva producció, i com que a Occident seguien el mètode "tradicional" van poder irrompre al mercat occidental amb uns preus molt més competitius, cosa que encara dura ara, ja que els fabricants orientals son dels que més venen en alguns sectors com els automòbils, aparells electrònics...
Bàsicament la filosofia del Just in Time (d'ara en endavant JIT) és que els clients han de ser servits en el moment precís (ni abans ni després), exactament amb la quantitat demanada, amb productes de màxima qualitat i mitjançant un sistema de producció que utilitzi el mínim inventari possible i sense malbaratament ni costos innecessaris.
És a dir, el JIT està regit pels 5 zeros: Zero defectes (màxima qualitat), zero averies (bon manteniment), zero stocks, zero terminis (bona programació) i zero paper (eliminar burocràcia i usar la tecnologia).
Un cop explicat breument el que és el JIT, m'agradaria centrar-me en el que més em va sorprendre quan vaig saber d'aquest sistema: el Shojinka.
Shojinka és un terme japonés que es defineix com la flexibilitat del nombre de treballadors d'una determinada línia per a adaptar-se als canvis de la demanda. És a dir, si la demanda d'un producte disminueix un x%, els treballadors assignats a la seva producció han de disminuir el mateix tant per cent.
El Shojinka també proposa una distribució de la planta en forma d'U, ja que d'aquesta manera s'aconsegueixen vàries coses:
La rotació de lloc de treball serveix per, a més a més d'evitar colls d'ampolla, a que el treballador estigui més alerta perquè ha d'anar canviant de feina, disminuir la monotonia i, per tant, augmentar la satisfacció dels treballadors. I com sabem, si augmenta la satisfacció, la responsabilitat, productivitat i l'ambient de treball son millors.
M'ha semblat molt interessant tot el que fa referència a la distribució en forma d'U i la rotació del lloc de treball, ja que la considero molt important. Sobretot en els casos en que la feina a fer és molt monòtona, com posar claus, posar taps a ampolles o pintar amb una pistola de pintura.
Heu treballat en una fàbrica i us heu trobat amb aquest sistema de rotació i/o distribució dels llocs de treball? Us heu trobat amb el contrari i us hauria agradat (o no) que hi fos? Seria interessant saber la opinió dels que hageu viscut això "en primera persona".
Fonts | Les ja citades, els apunts d'E3, alumnosiea i aquest powerpoint
Bàsicament la filosofia del Just in Time (d'ara en endavant JIT) és que els clients han de ser servits en el moment precís (ni abans ni després), exactament amb la quantitat demanada, amb productes de màxima qualitat i mitjançant un sistema de producció que utilitzi el mínim inventari possible i sense malbaratament ni costos innecessaris.
És a dir, el JIT està regit pels 5 zeros: Zero defectes (màxima qualitat), zero averies (bon manteniment), zero stocks, zero terminis (bona programació) i zero paper (eliminar burocràcia i usar la tecnologia).
Un cop explicat breument el que és el JIT, m'agradaria centrar-me en el que més em va sorprendre quan vaig saber d'aquest sistema: el Shojinka.
Shojinka és un terme japonés que es defineix com la flexibilitat del nombre de treballadors d'una determinada línia per a adaptar-se als canvis de la demanda. És a dir, si la demanda d'un producte disminueix un x%, els treballadors assignats a la seva producció han de disminuir el mateix tant per cent.
El Shojinka també proposa una distribució de la planta en forma d'U, ja que d'aquesta manera s'aconsegueixen vàries coses:- Les màquines es troben a prop de l'operari, que pot accedit a vàries màquines.
- Degut a l'anterior punt, s'eviten colls d'ampolla ja que un operari al veure que a un altre punt no donen l'abast, pot anar a ajudar-los d'una forma més ràpida. I a l'inrevés, si a un lloc sobren treballadors poden anar a un altre lloc on siguin més necessaris.
- Ajuda a reduir la quantitat d'existències dels productes en curs, justament degut a que no s'acumulen.
- Facilita la comunicació i l'ajuda mútua entre els operaris.
- Es pot controlar tota la U d'una forma més senzilla i visual.
La rotació de lloc de treball serveix per, a més a més d'evitar colls d'ampolla, a que el treballador estigui més alerta perquè ha d'anar canviant de feina, disminuir la monotonia i, per tant, augmentar la satisfacció dels treballadors. I com sabem, si augmenta la satisfacció, la responsabilitat, productivitat i l'ambient de treball son millors.
M'ha semblat molt interessant tot el que fa referència a la distribució en forma d'U i la rotació del lloc de treball, ja que la considero molt important. Sobretot en els casos en que la feina a fer és molt monòtona, com posar claus, posar taps a ampolles o pintar amb una pistola de pintura.
Heu treballat en una fàbrica i us heu trobat amb aquest sistema de rotació i/o distribució dels llocs de treball? Us heu trobat amb el contrari i us hauria agradat (o no) que hi fos? Seria interessant saber la opinió dels que hageu viscut això "en primera persona".
Fonts | Les ja citades, els apunts d'E3, alumnosiea i aquest powerpoint
diumenge, 9 de desembre del 2007
Inversió de posicionament
Benvinguts a aquesta darrera i tardana entrada que obre el mes de Desembre us parlaré de l'esforç inversor desitnat al posicionament de les empreses dins del mercat de consum i que es desenvolupa mitjançant diverses vies segons la naturalesa del mercat objectiu de l'empresa i de la configuració posicional de les empreses que ocupen el mercat.
Bàsicament podem diferenciar els esforços inversors dedicats al posicionament en tres tipologies. La primera que tractarem és la inversió en posicionament físic o de presència territorial. La segona és la publicitària o de presència en l'ideari col·lectiu, és a dir, la que es destina a inculcar uns certs conceptes o associacions al consumidor. Finalment hi ha la de caire més aviat polític o legal, que és la destinada a obtenir les llicències i/o permisos necessaris per ocupar el mercat.
La inversió en presència territorial consisteix a la destinació d'una partida del pressupost a incrementar la representació de l'empresa en algun dels seus àmbits territorials d'actuació. Generalment una inversió d'aquestes característiques respon a una situació de naixement d'una empresa fins al seu establiment ferm dins del mercat (que en anglès són anomenades start up), a una expansió planificada cap a un nou mercat, o a una operació de reposicionament. Cal dir que en el sector de les tecnologies de la informació, en les empreses que tenen com a àmbit d'actuació destacat Internet, es podria considerar com a inversió en presència territorial la despesa en dominis, servidors, etc.
Un exemple d'inversió d'una empresa start up podria ser per exemple la d'una nova entitat financera, com les que han aflorat darrerament per cobrir la necessitat de refinançament hipotecari de famílies en situacions econòmiques precàries, que han hagut d'invertir en locals escampats pel territori per tal d'apropar-se al ciutadà i poder desenvolupar el negoci. Cal dir que sempre s'ha de mesurar amb precaució la dimensió de la despesa en aquest tipus d'inversió, ja que sol tenir un cost molt alt i un sobredimensionament de l'empresa pot resultar extremadament negatiu per a una empresa dificultant-ne l'agilitat organitzativa i la velocitat d'amortització. Un exemple del darrer cas és la inversió que va realitzar la teleoperadora Airtel en establir-se en el mercat de la telefonia mòbil, invertint de manera massa precipitada en representació territorial mitjançant antenes de cobertura mòbil, Això va posar l'empresa en una situació delicada, que va haver de ser absorbida per Vodafone per tal de mantenir-se, ja que la inversió que havien desenvolupat era sobredimensionada respecte la velocitat d'implantació en el mercat de la companyia.
La inversió publicitària consisteix en destinar part del capital de l'empresa en fer-se present i fins i tot quotidiana en l'ideari col·lectiu o popular. Un bon exemple d'això portat a la màxima expressió són les associacions conceptuals que porten a anomenar un producte genèric determinat amb el nom d'un marca, per exemple el cas de vamba per a anomenar les sabates esportives, Coca Cola per anomenar els refrescos de cola o el kleenex per anomenar els mocadors de paper. Tots aquests darrers exemples són mostra d'empreses que en un moment determinat van saber invertir de manera encertada per associar la seva marca a un tipus de producte i fer-se així un lloc en el vocabulari del consumidor, cosa que òbviament té una alta rendibilitat econòmica.
Sovint aquest tipus d'inversió demana agressives i costoses campanyes publicitàries que per a empreses poc implantades poden suposar una inversió de risc i difícilment justificable per la diferència preu/risc. És per aquest motiu que normalment només desenvolupen inversions d'aquest tipus les empreses líders o amb una posició ben arrelada dins del sector, i la resta opten per polítiques que poden ser igualment agressives però més modestes que es basen en donar a conèixer el producte i les seves suposades qualitats.
Pel que fa a la inversió d'obtenció de permisos i llicències podem dir que és aquella inversió sovint indispensable per ser present en el mercat, que sovint o gairebé sempre obliga a presentar el projecte empresarial en un concurs i que tradicionalment ha estat viver de corrupció, lobbies i nepotisme. Potser l'exemple que ens és més proper és el de les concessions de freqüències electromagnètiques corresponents a emissores de ràdio, televisió, on les empreses que aspiren a obtenir una quota de radiodifusió han de presentar les seves propostes per a ocupar una franja del limitat espectre televisiu i/o radiofònic. Un altre exemple d'això són les concessions de llicències a operadores de telefonia mòbil, que són bastant reduïdes en nombre i cares en preu, cosa que fa que sovint s'uneixin diverses empreses en un consorci per a obtenir una llicència, com en el cas més recent de Xfera mobiles, més conegut com a Yoigo, que està integrat d'empreses de diversa procedència dins del marc europeu. És evident doncs que, a priori, el posicionament en aquests mercats fortament regulats demana una forta inversió i un projecte molt elaborat per tal d'obtenir la concessió, tot i que sovint és necessari quelcom més que fa de mal anomenar però que tothom té ben present.
A banda de certes irregularitats d'aquests processos que poden deixar el sol·licitant sense la llicència després d'haver realitzat una gran inversió, cal destacar la dificultat d'implantació i impermeabilitat que solen presentar aquests mercats davant l'aparició de noves entitats empresarials, que suposen a la pràctica un esforç extenuant en els dos primers tipus d'inversió. Retornant a l'exemple de Yoigo, diverses empreses del consorci, el 2003, davant de la infructífera i enorme inversió que havien realitzat van expressar els seus dubtes sobre el projecte (que ja havia obtingut la llicència) i fins i tot Vivendi va decidir abandonar el projecte davant del risc de continuar perdent i la dificultat de continuar invertint.
Finalment m'agradaria parlar del cas de combinacions dels darrers tipus com el que es produeix en el món de les videoconsoles, on les empreses vènen el seu producte per sota del seu cost. Aquesta política també és una inversió de posicionament físic (del primer tipus), ja que consisteix en posicionar-se en les llars de la majoria de consumidors, o d'una fracció prou significativa, venen un producte per sota del seu cost (cosa que suposa una inversió bastant important) amb la pretensió de rendibilitzar després la inversió mitjançant la distribució d'altres productes amb preus relativament inflats que siguin exclusius del primer producte.
Bé, espero que l'entrada d'avui els hagi semblat interessant o si més no didàctica, gràcies per la seva atenció.
Fonts consultades:
http://en.wikipedia.org/wiki/Yoigo
Bàsicament podem diferenciar els esforços inversors dedicats al posicionament en tres tipologies. La primera que tractarem és la inversió en posicionament físic o de presència territorial. La segona és la publicitària o de presència en l'ideari col·lectiu, és a dir, la que es destina a inculcar uns certs conceptes o associacions al consumidor. Finalment hi ha la de caire més aviat polític o legal, que és la destinada a obtenir les llicències i/o permisos necessaris per ocupar el mercat.
La inversió en presència territorial consisteix a la destinació d'una partida del pressupost a incrementar la representació de l'empresa en algun dels seus àmbits territorials d'actuació. Generalment una inversió d'aquestes característiques respon a una situació de naixement d'una empresa fins al seu establiment ferm dins del mercat (que en anglès són anomenades start up), a una expansió planificada cap a un nou mercat, o a una operació de reposicionament. Cal dir que en el sector de les tecnologies de la informació, en les empreses que tenen com a àmbit d'actuació destacat Internet, es podria considerar com a inversió en presència territorial la despesa en dominis, servidors, etc.
Un exemple d'inversió d'una empresa start up podria ser per exemple la d'una nova entitat financera, com les que han aflorat darrerament per cobrir la necessitat de refinançament hipotecari de famílies en situacions econòmiques precàries, que han hagut d'invertir en locals escampats pel territori per tal d'apropar-se al ciutadà i poder desenvolupar el negoci. Cal dir que sempre s'ha de mesurar amb precaució la dimensió de la despesa en aquest tipus d'inversió, ja que sol tenir un cost molt alt i un sobredimensionament de l'empresa pot resultar extremadament negatiu per a una empresa dificultant-ne l'agilitat organitzativa i la velocitat d'amortització. Un exemple del darrer cas és la inversió que va realitzar la teleoperadora Airtel en establir-se en el mercat de la telefonia mòbil, invertint de manera massa precipitada en representació territorial mitjançant antenes de cobertura mòbil, Això va posar l'empresa en una situació delicada, que va haver de ser absorbida per Vodafone per tal de mantenir-se, ja que la inversió que havien desenvolupat era sobredimensionada respecte la velocitat d'implantació en el mercat de la companyia.
La inversió publicitària consisteix en destinar part del capital de l'empresa en fer-se present i fins i tot quotidiana en l'ideari col·lectiu o popular. Un bon exemple d'això portat a la màxima expressió són les associacions conceptuals que porten a anomenar un producte genèric determinat amb el nom d'un marca, per exemple el cas de vamba per a anomenar les sabates esportives, Coca Cola per anomenar els refrescos de cola o el kleenex per anomenar els mocadors de paper. Tots aquests darrers exemples són mostra d'empreses que en un moment determinat van saber invertir de manera encertada per associar la seva marca a un tipus de producte i fer-se així un lloc en el vocabulari del consumidor, cosa que òbviament té una alta rendibilitat econòmica.
Sovint aquest tipus d'inversió demana agressives i costoses campanyes publicitàries que per a empreses poc implantades poden suposar una inversió de risc i difícilment justificable per la diferència preu/risc. És per aquest motiu que normalment només desenvolupen inversions d'aquest tipus les empreses líders o amb una posició ben arrelada dins del sector, i la resta opten per polítiques que poden ser igualment agressives però més modestes que es basen en donar a conèixer el producte i les seves suposades qualitats.
Pel que fa a la inversió d'obtenció de permisos i llicències podem dir que és aquella inversió sovint indispensable per ser present en el mercat, que sovint o gairebé sempre obliga a presentar el projecte empresarial en un concurs i que tradicionalment ha estat viver de corrupció, lobbies i nepotisme. Potser l'exemple que ens és més proper és el de les concessions de freqüències electromagnètiques corresponents a emissores de ràdio, televisió, on les empreses que aspiren a obtenir una quota de radiodifusió han de presentar les seves propostes per a ocupar una franja del limitat espectre televisiu i/o radiofònic. Un altre exemple d'això són les concessions de llicències a operadores de telefonia mòbil, que són bastant reduïdes en nombre i cares en preu, cosa que fa que sovint s'uneixin diverses empreses en un consorci per a obtenir una llicència, com en el cas més recent de Xfera mobiles, més conegut com a Yoigo, que està integrat d'empreses de diversa procedència dins del marc europeu. És evident doncs que, a priori, el posicionament en aquests mercats fortament regulats demana una forta inversió i un projecte molt elaborat per tal d'obtenir la concessió, tot i que sovint és necessari quelcom més que fa de mal anomenar però que tothom té ben present.
A banda de certes irregularitats d'aquests processos que poden deixar el sol·licitant sense la llicència després d'haver realitzat una gran inversió, cal destacar la dificultat d'implantació i impermeabilitat que solen presentar aquests mercats davant l'aparició de noves entitats empresarials, que suposen a la pràctica un esforç extenuant en els dos primers tipus d'inversió. Retornant a l'exemple de Yoigo, diverses empreses del consorci, el 2003, davant de la infructífera i enorme inversió que havien realitzat van expressar els seus dubtes sobre el projecte (que ja havia obtingut la llicència) i fins i tot Vivendi va decidir abandonar el projecte davant del risc de continuar perdent i la dificultat de continuar invertint.
Finalment m'agradaria parlar del cas de combinacions dels darrers tipus com el que es produeix en el món de les videoconsoles, on les empreses vènen el seu producte per sota del seu cost. Aquesta política també és una inversió de posicionament físic (del primer tipus), ja que consisteix en posicionar-se en les llars de la majoria de consumidors, o d'una fracció prou significativa, venen un producte per sota del seu cost (cosa que suposa una inversió bastant important) amb la pretensió de rendibilitzar després la inversió mitjançant la distribució d'altres productes amb preus relativament inflats que siguin exclusius del primer producte.
Bé, espero que l'entrada d'avui els hagi semblat interessant o si més no didàctica, gràcies per la seva atenció.
Fonts consultades:
http://en.wikipedia.org/wiki/Yoigo
dissabte, 8 de desembre del 2007
Pisos... una inversió?
Fa uns quants anys comprar un pis era una inversió. Ara, no ens enganyem, no ho és. Segons un estudi de la web immobiliària Idealista.com [font] qui va comprar un pis abans del tercer trimestre de 2003 encara li pot suposar uns beneficis quan el vengui, els que ho van fer després d'aquesta data han d'assumir que podrien tenir pèrdues.
Definició de bombolla immobiliària segons la Wikipedia:
Els qui compraven pisos com una inversió no en compren (ja que de moment, com podem veure, no és una bona inversió) i els que mínimament necessiten un pis esperen tant com poden, ja que els preus a la llarga estan baixant. Ja tenim un cercle viciós (o virtuós) que crea aquesta situació.
Justament en aquesta situació és quan aquests propietaris que al vendre el pis no està fent un bon negoci (o que hi perden calés) han de pensar que potser és el moment de llogar els seus pisos, per a rebre uns ingressos i d'aquesta manera poden esperar a que la cosa s'estabilitzi per a poder vendre'l. A més, els lloguers tenen una tendència a l'alça per sobre de l'IPC i és més fàcil trobar llogaters, dos altres arguments per a llogar el pis...
De fet, la Generalitat està preparant una llei de l'habitatge que fins fa uns dies tenia previst el que es deia "el lloguer forçós" que donava el poder a l'administració a expropiar l'ús dels pisos per a llogar-los a tercers. Aquesta norma que va ser retirada (o pendent de ser modificada) després que el Consell Consultiu digués que era inconstitucional per vulnerar el dret a la igualtat [notícia - elpais.com].
Si a totes aquestes raons li afegim les pujades dels tipus d'interès del Banc Central Europeu, la crisi de les subprimes i els mals auguris i el pessimisme, tenim més raons per a que això acabi sent una crisi. Un altre cercle viciós.
Què en penseu? Compraríeu un pis ara si el necessitéssiu? Com a inversió? Qui en té la culpa de que els preus haguessin pujat tant?
Definició de bombolla immobiliària segons la Wikipedia:
La Bombolla immobiliària a Espanya es defineix com la sobrevaloració dels actius immobiliaris iniciada al 1999 fins a l'actualitat, produïda per un període especulatiu i fomentada pels baixos tipus d'interès. Del 1999 al 2006, l'habitatge a Espanya va créixer de preu molt per sobre de l'ÍPC, mentre els tipus d'interès eren molt baixos. A partir del 2006, els tipus d'interès fixats pel Banc Central Europeu van començar a pujar [...] A això cal afegir-hi l'esgotament del mercat: el 2007 el temps de venda d'un immoble era molt més llarg que anys enrere i en alguns casos fins i tot va baixar un xic el preu de pisos i cases.Està clar que aquesta bombolla o ha petat o està petant lentament, ja que és evident que els preus han baixat o com a mínim no pugen com abans (qui no coneix o ha sentit que algú està intentant vendre el seu pis i ha baixat el preu, i tot i així no el ven o tarda moltíssim a fer-ho).
Els qui compraven pisos com una inversió no en compren (ja que de moment, com podem veure, no és una bona inversió) i els que mínimament necessiten un pis esperen tant com poden, ja que els preus a la llarga estan baixant. Ja tenim un cercle viciós (o virtuós) que crea aquesta situació.
Justament en aquesta situació és quan aquests propietaris que al vendre el pis no està fent un bon negoci (o que hi perden calés) han de pensar que potser és el moment de llogar els seus pisos, per a rebre uns ingressos i d'aquesta manera poden esperar a que la cosa s'estabilitzi per a poder vendre'l. A més, els lloguers tenen una tendència a l'alça per sobre de l'IPC i és més fàcil trobar llogaters, dos altres arguments per a llogar el pis...De fet, la Generalitat està preparant una llei de l'habitatge que fins fa uns dies tenia previst el que es deia "el lloguer forçós" que donava el poder a l'administració a expropiar l'ús dels pisos per a llogar-los a tercers. Aquesta norma que va ser retirada (o pendent de ser modificada) després que el Consell Consultiu digués que era inconstitucional per vulnerar el dret a la igualtat [notícia - elpais.com].
Si a totes aquestes raons li afegim les pujades dels tipus d'interès del Banc Central Europeu, la crisi de les subprimes i els mals auguris i el pessimisme, tenim més raons per a que això acabi sent una crisi. Un altre cercle viciós.
Què en penseu? Compraríeu un pis ara si el necessitéssiu? Com a inversió? Qui en té la culpa de que els preus haguessin pujat tant?
divendres, 7 de desembre del 2007
Quan la inversió falla
Ara que a classe estem tractant el tema de la financiació em volia centrar en la inversió de capital. Introduïm, primer, el tema de la inversió (a grans trets).
Es considera com a inversió qualsevol classe d'aportació económica (en general podem considerar qualevol tipus d'aportació: econòmica, d'infraestructura, etc. ) sobre un negoci per tal d'incrementar-ne el capital, a fi d'obtenir un benefici a curt o llarg plaç tan per la empresa com per l'entitat que fa la aportació. Normalment les inversions es fan sobre empreses que requereixen capital per tirar endavant algún tipus de projecte, sobretot quan es requereix la compra de maquinaria especialitzada, o un assessorament important. Per això el capital que s'ha invertit en la empresa es destina a la subvenció d'aquests projectes de manera que es pugui assolir un nivell de guanys suficient com per poder retornar la inversió (amb interessos si cal) i obtenir uns beneficis per a l'empresa. Però no sempre surten bé les inversions.
Centrem-nos en el cas de les males inversions. Una inversió no és rentable, és a dir, no reporta cap tipus de benefici a l'inversor, quan els guanys que obté la empresa a partir de la aportació no son suficients com per poder retornar-la. En aquest cas, es considera que la inversió ha sigut un fracàs. El fracàs de una inversió es pot produïr per diverses raons:
- Pèssima gestió del capital invertit.
- Maquillatje de les perspectives per part de l'empresari.
- Dolenta visió de futur.
- Inversió insuficient.
- Risc elevat de la inversió.
etc.
Un dels més rellevants és el del risc. Com que la inversió es considera un estalvi representa que el risc sobre aquests diners van a càrrec de l'inversior, és a dir, si tot falla el problema és de qui posa els diners. Per això, quan algú inverteix sempre demana el percentatge de risc que representa la inversió (com més alt és el percentatge més probable, és que la inversió fracassi, però també creix la quantitat de beneficis que s'en pot extreure). Evidentment la necessitat de beneficis condueix a les entitats a invertir en fons de baix risc, però els inversors més potents acostumen a invertir amb riscos més alts ja que consideren que no tenen gaire a perdre.
Per posar alguns exemples de mala inversió: els bancs de crèdits sub-prime dels Estats Units, el fracàs de AVA, i segons alguns experts YouTube.
Fonts d'informació:
Google
Wikipedia
La Vanguardia
Es considera com a inversió qualsevol classe d'aportació económica (en general podem considerar qualevol tipus d'aportació: econòmica, d'infraestructura, etc. ) sobre un negoci per tal d'incrementar-ne el capital, a fi d'obtenir un benefici a curt o llarg plaç tan per la empresa com per l'entitat que fa la aportació. Normalment les inversions es fan sobre empreses que requereixen capital per tirar endavant algún tipus de projecte, sobretot quan es requereix la compra de maquinaria especialitzada, o un assessorament important. Per això el capital que s'ha invertit en la empresa es destina a la subvenció d'aquests projectes de manera que es pugui assolir un nivell de guanys suficient com per poder retornar la inversió (amb interessos si cal) i obtenir uns beneficis per a l'empresa. Però no sempre surten bé les inversions.
Centrem-nos en el cas de les males inversions. Una inversió no és rentable, és a dir, no reporta cap tipus de benefici a l'inversor, quan els guanys que obté la empresa a partir de la aportació no son suficients com per poder retornar-la. En aquest cas, es considera que la inversió ha sigut un fracàs. El fracàs de una inversió es pot produïr per diverses raons:
- Pèssima gestió del capital invertit.
- Maquillatje de les perspectives per part de l'empresari.
- Dolenta visió de futur.
- Inversió insuficient.
- Risc elevat de la inversió.
etc.
Un dels més rellevants és el del risc. Com que la inversió es considera un estalvi representa que el risc sobre aquests diners van a càrrec de l'inversior, és a dir, si tot falla el problema és de qui posa els diners. Per això, quan algú inverteix sempre demana el percentatge de risc que representa la inversió (com més alt és el percentatge més probable, és que la inversió fracassi, però també creix la quantitat de beneficis que s'en pot extreure). Evidentment la necessitat de beneficis condueix a les entitats a invertir en fons de baix risc, però els inversors més potents acostumen a invertir amb riscos més alts ja que consideren que no tenen gaire a perdre.
Per posar alguns exemples de mala inversió: els bancs de crèdits sub-prime dels Estats Units, el fracàs de AVA, i segons alguns experts YouTube.
Fonts d'informació:
Wikipedia
La Vanguardia
dijous, 6 de desembre del 2007
"Hedge Funds" i les seves estratègies
A la seva cració, al 1949, al terme "hedge funds" se li va donar el significat de fons de cobertura (hedge significa tanca, protecció), uns fons d'inversió que s'administraven de tal manera que se'n minimitzaven els riscos. Hedge significa, en l'àmbit financer, el procés de protecció contra els canvis desfavorables del mercat. Se li va assignar aquest nom perquè tractava de la combinació de tècniques per a aconseguir protegir les inversions.
Avui en dia, però, aquest terme és assignat a les institucions d'inversió conjunta que són administrats per professionals especialitzats. Són privats i molts cops restringeixen els seus clients. El seu objectiu és minimitzar la relació de risc/retorn dels seus inversors i poder retornar més del 100% de la inversió inicial, quedant-se ells una comissió.
Les principals característiques són :
- Falta de transparència : Els especialistes que hi treballen no tenen la obligació de dir quines tècniques utilitzen o on inverteixen per a generar benefici ni tampoc el benefici que en treuen. Això ajuda a aquestes institucions a no guanyar-se competidors particulars que podrien copiar-ne l'estratègia i les empreses on hi inverteixen.
- Màxima flexibilitat : Els administradors poden utilitzar diferents tècniques sense cap restricció (cosa que no passa en altres empreses d'inversió). També poden concentrar els seus esforços en el sector que vulguin, sense cap restricció.
- Falta de transparència : Els especialistes que hi treballen no tenen la obligació de dir quines tècniques utilitzen o on inverteixen per a generar benefici ni tampoc el benefici que en treuen. Això ajuda a aquestes institucions a no guanyar-se competidors particulars que podrien copiar-ne l'estratègia i les empreses on hi inverteixen.
- Màxima flexibilitat : Els administradors poden utilitzar diferents tècniques sense cap restricció (cosa que no passa en altres empreses d'inversió). També poden concentrar els seus esforços en el sector que vulguin, sense cap restricció.
- Alta inversió mínima : La inversió esta restringida a gent que hi posi molts diners.
- Baixa regulació : Els governs no tenen una regulació forta sobre aquest tipus d'entitats. Tampoc tenen gaires obligacions legals en el tema d'informació.
A diferencia d'altres entitats els hedge funds no donen disponibilitat a l'inversor sobre els seus diners. Normalment només deixen retirar una petita part dels diners per sobre del que s'ha acordat si es fa mensualment o trimestralment. També és comú que el que les entitats demanin prèstecs molt grans per a fer inversions més grans del que li permetrien els seus clients, de manera que es guanyi molt en relació a la inversió feta pels clients, però sempre hi ha un risc afegit de que si es perden diners s'haguin de retornar els prèstecs i no es pugui pagar a l'inversor.
També és comú que els hedge funds inverteixin en diversos hedge funds diferents per a assegurar els seus guanys, encara que haguin de pagar més comissió, asseguren un bon promig de benefici ja que diferents hedge funds tenen diferents administradors i diferentes estratègies.
Algunes de les estratègies conegudes dels hedge funds :
- Arbitratge : Bàsicament consisteix en comprar accions barates de la gent que està interessada en vendre i alhora vendre accions de la mateixa empresa a gent que vulgui comprar a un preu lleugerament per sobre del que s'esta comprant.
- "Short selling" : Tracta de, quan es tenen moltes accions d'alguna cosa, vendreles totes de cop i, un cop venudes esperar que el preu baixi per culpa d'aquesta mateixa venda i tornar-les a comprar a un preu més baix.
- Mercat neutral : Es busca explotar la ineficiència del mercat financer comprant i venent alhora.
- Mercats emergents : Consisteix en fer una inversió a llarg termini en sectors i empreses emergents de qualsevol lloc del món i anar rebent un benefici suficient per a pagar als inversors.
- Arbitratge de risc : Compra i venda simultània de valors en diverses empreses que estan involucrades en processos de fusions o absorcions. Típicament es compren valors de la empresa comprada i se'n venen de la empresa que compra.
Fonts d'informació :
Wikipèdia
Més Wikipèdia
Wikipèdia en castellà
brc.com
Fins aqí el meu post, que tingueu un bon pont tots!
- Baixa regulació : Els governs no tenen una regulació forta sobre aquest tipus d'entitats. Tampoc tenen gaires obligacions legals en el tema d'informació.
A diferencia d'altres entitats els hedge funds no donen disponibilitat a l'inversor sobre els seus diners. Normalment només deixen retirar una petita part dels diners per sobre del que s'ha acordat si es fa mensualment o trimestralment. També és comú que el que les entitats demanin prèstecs molt grans per a fer inversions més grans del que li permetrien els seus clients, de manera que es guanyi molt en relació a la inversió feta pels clients, però sempre hi ha un risc afegit de que si es perden diners s'haguin de retornar els prèstecs i no es pugui pagar a l'inversor.
També és comú que els hedge funds inverteixin en diversos hedge funds diferents per a assegurar els seus guanys, encara que haguin de pagar més comissió, asseguren un bon promig de benefici ja que diferents hedge funds tenen diferents administradors i diferentes estratègies.
Algunes de les estratègies conegudes dels hedge funds :
- Arbitratge : Bàsicament consisteix en comprar accions barates de la gent que està interessada en vendre i alhora vendre accions de la mateixa empresa a gent que vulgui comprar a un preu lleugerament per sobre del que s'esta comprant.
- "Short selling" : Tracta de, quan es tenen moltes accions d'alguna cosa, vendreles totes de cop i, un cop venudes esperar que el preu baixi per culpa d'aquesta mateixa venda i tornar-les a comprar a un preu més baix.
- Mercat neutral : Es busca explotar la ineficiència del mercat financer comprant i venent alhora.
- Mercats emergents : Consisteix en fer una inversió a llarg termini en sectors i empreses emergents de qualsevol lloc del món i anar rebent un benefici suficient per a pagar als inversors.
- Arbitratge de risc : Compra i venda simultània de valors en diverses empreses que estan involucrades en processos de fusions o absorcions. Típicament es compren valors de la empresa comprada i se'n venen de la empresa que compra.
- Accions devaluades : Inversió en aquelles empreses que estan en una mala situació (accions barates) per a ajudar-les a recuperar-se i fer que els seus valors tornin a pujar i a atraure inversors.
Com heu pogut comprovar, algunes de les estratègies són especulatives i poden ser dolentes pel mercat financer, però se segueixen aplicant ja que els hedge funds no tenen una regulació en aquest tema i l'únic objectiu és aconseguir benefici.
Com heu pogut comprovar, algunes de les estratègies són especulatives i poden ser dolentes pel mercat financer, però se segueixen aplicant ja que els hedge funds no tenen una regulació en aquest tema i l'únic objectiu és aconseguir benefici.
Fonts d'informació :
Wikipèdia
Més Wikipèdia
Wikipèdia en castellà
brc.com
Fins aqí el meu post, que tingueu un bon pont tots!
dissabte, 1 de desembre del 2007
Inversió i futur, la importància de la i+d
Hola, en l'entrada d'avui intentaré parlar-los del món de la inversió empresarial i de com les decisions en aquest àmbit poden suposar la diferència entre un gran negoci amb un creixement estable i un negoci en franca estancat i/o en decadència. Vull destacar que basaré les meves explicacions i reflexions en el sector de les tecnologies de la informació però s'ha de tenir en compte que molts dels preceptes que formularé són vàlids i aplicables a la gran majoria de sectors economico-empresarials.
Què és la inversió? La inversió és aquella despesa orientada a obtenir un benefici o avantatge comparatiu respecte la competència. Fins aquí estic segur que no els he descobert res, però és que la inversió és molt més que això. L'orientació de la inversió d'una empresa diu molt sobre els seus dirigents i la vocació de futur que té l'empresa com a ens vivent, anàlogament a com les decisions econòmiques d'un individu ens poden donar una bona aproximació de la seva manera de pensar i, sobre tot, de les seves prioritats. Prioritats, aquesta és la paraula clau, ja que és evident que cap persona ni empresa disposa de recursos il·limitats ha de prioritzar en la gestió d'aquests recursos, i és en aquest procés de priorització on cal determinar quina prioritat establim per a cada tipus d'inversió.
Alguns dels tipus d'inversió més comuns són, deixant de banda la inversió financera la qual no és determinant per a l'objecte d'aquest article, la inversió en capital humà, en modernització dels mitjans, en investigació i desenvolupament, en la millora de l'eficiència, en expansió i diversificació i d'altres tipus que es poden compondre o aproximar als ja estipulats. A continuació passaré a fer una breu síntesi d'aquests tipus d'inversió que he esmentat, fent especial èmfasi en el relatiu a la investigació i desenvolupament, ja que és un tipus d'inversió subexplotat al nostre país i que és de vital importància per al nostre futur empresarial.
El primer tipus d'inversió fa referència a aquella despesa orientada a la contractació de nou personal que aporti un valor més o menys quantificable en el procés producitu de l'empresa ja sigui mitjançant la pròpia producció, o mitjançant l'efecte positiu que tingui sobre els factors de producció amb que es comptava fins ara. També és una inversió en capital humà la incorporació de qualsevol agent o implantació d'una política de negoci que suposa una despesa però que està destinada a aconseguir un efecte positiu sobre la productivitat dels empleats o fins i tot sobre el seu benestar a la companyia ( això darrer pot suposar un benefici menys quantificable però pot suposar la diferència entre que un empleat opti per un canvi d'aires o no, repercutint en una pèrdua de capital humà que pot ser detectable en paràmetres econòmics). Un exemple d'agent seria per exemple invertir en la formació dels empleats per a millorar les seves capacitats, augmentant de retruc la base de coneixement i recursos de l'empresa.
La inversió en modernització dels mitjans, que és la més extesa i explotada en el nostre país, és la que consisteix en la dedicació de part dels recursos (aquests recursos poden ser, i usualment són, obtinguts mitjançant l'obtenció de crèdits bancaris) financers de l'empresa en l'adquisició de mitjans de producció nous i/o més eficients que suposin una millora respecte els actuals i que permetin obtenir una rentabilitat raonable respecte la inversió inicial. Un bon exemple d'aquest esforç inversor és l'adquisició de nova maquinària en una fàbrica que permeti obtenir un producte de major qualitat amb un cost igual o menor al que hi havia fins al moment. En el nostre sector, un esforç d'aquest estil podria ser per exemple la compra d'un servidor amb tecnologies de virtualització que permetés centralitzar en un sol servidor gran part dels serveis d'una empresa reduïnt el cost energètic i de reparacions de l'equipament, juntament amb una disminució del risc potencial a errors del maquinari.
La inversió en millora de l'eficiència comprèn diversos àmbits i aspectes de millora ja que hi ha una gran diversitat de factors que poden influir i determinar el grau d'efieciència d'una empresa, des de les polítiques energètiques fins a l'organització interdepartamental, passant per coses tan òbvies com un filtre anit-spam. És clar que aquest tipus d'inversió no és de cap manera disjunt amb els altres dos tipus d'inversió que ja he explicat, ja que resulta evident que una inversió en nova maquinària o en un curs de gestió per a directius pot influir molt directament en l'eficiència global de l'empresa; però hi ha altres aspectes com l'eficiència energètica de les empreses que sovint es menystenen però que al cap de l'any suposen una despesa totalment ineficient. Per exemple, la inversió econòmica i en temps del personal en inculcar polítiques d'estalvi energètic tant simples com apagar els equips informàtics a la nit (sempre que no s'hagin d'emprar en aquest període), i la posada en suspensió dels mateixos en les estones de descans suposaria a les empreses americanes uns 1140 milions d'euros cada any d'estalvi i, per tant d'increment en l'eficiència. Altres factors que poden millorar l'eficiència poden ser per exemple la inversió en un nou sistema de gestió informàtica que millori els temps de resposta i comunicació interdepartamental.
Pel que fa a les inversions d'expansió i diversificació, cal esmentar aquells esforços econòmics destinats a obrir mercats complementaris als que ja ocupa l'empresa, o fins tot, d'obrir noves línies de negoci que abarquin mercats distants, tant pel que fa a la tipologia de producte com geogràficament. És mitjançant aquest tipus d'inversió que les empreses extenen la seva cobertura mundial obrint filials i delegacions en altres països, o diversifiquen els seus productes intentant capturar quotes de mercats on encara no són presents. Un bon exemple del darrer cas és per exemple el cas de l'empresa americana de maquinari i programari Apple que ha destinat una bona part dels seus recursos a obrir-se pas en el mercat de la telefonia mòbil on, fins ara, no tenia cap mena de presència. Aquestes expansions i diversificacions poden produir-se bàsicament de dues maneres, la primera és la que consisteix en l'absorció d'una empresa que o bé està situada en el mercat cap el que volem expandir-nos, o bé compta amb les eines (com ara patents i prototips) que poden permetre a l'empresa en expansió de prendre posició en el mercat sense partir de zero. L'altra opció fa referència al darrer tipus d'inversió que tractarem, que és la que es fa en investigació i desenvolupament, i pot comportar un major risc i incertesa, però també cal dir que pot resultar en la via més exitosa de créixer.
Finalment doncs, toca parlar de la investigació i desenvolupament. Com ja he apuntat abans, es tracta del tipus d'inversió que, a priori, sembla més arriscada i per tant no sembla extrany que els nostres empresaris i dediquin uns esforços inversors molt reduïts en comparació amb els altres tipus d'inversió que hem comentat, tot i que el cas de la inversió en investigació i desenvolupament comporta uns avantatges fiscals gens menyspreables. Però dic sembla, perquè realment el risc, tot i que existent, no és ni una ombra del que pot semblar a primera vista. El problema és que se'ns ha educat a consciència en la idea de "más vale pájaro en mano que ciento volando" que, tot i ser una màxima molt vàlida en certs aspectes de la vida i fins i tot de l'empresa, en el món globalitzat d'avui dia pot suposar un estancament fatal que ens privi de la possiblitat de competir.
Fins a un cert punt les empreses d'un país poden créixer a base de mimetisme, és a dir, a copiar models externs, generalment desenvolupats per a països més avançats i que per tant tene un nivell de vida més alt, i competir gràcies al menor cost de la mà d'obra, o en altres casos per una baixa permeabilitat fronterera de les empreses dels països més avançats. Tenim un bon exemple d'aquest mimetisme en el creixement i afloració de les empreses en la Xina post-maoista i òbviament veiem que aquest model funciona tant bé que l'ha portat a ser una potència mundial en relativament poc temps. El problema però sorgeix en el punt en que el creixement empresarial repercuteix en el nivell de vida del país disminuïnt-ne progressivament la capacitat competitiva degut a l'aprimament dels marges que causa l'augment de les condicions laborals i salarials. Bona part de l'empresa xinesa s'ha adonat d'aquest perill, tot i que ells el tenen a una bona distància encara, i han decidit invertir cada cop més en investigació i desenvolupament, de manera que en els últims mesos veiem sortir de la Xina no només les rèpliques habituals sinó també productes innovadors.
L'empresari espanyol, en canvi, s'ha adonat de la progressiva reducció de marges i s'ha decantat en la major part dels casos per una millora de l'eficiència empresarial i una modernització dels mitjans de producció. Malauradament però, ha menystingut la importància de la investigació i desenvolupament, com ha deixat ben clar la crisi del sector textil on només unes poques empreses que sí que han optat per centrar-se en l'i+d han pogut sobreviure i fins i tot expandir-se. En el camp de les tecnologies de la informació la urgència és tant o més greu que en el sector tèxtil, però de moment s'ha pogut sufragar gràcies a la precarietat laboral del sector en el nostre país, on els sous disten molt més de la mitjana europea que en d'altres sectors. Ara però aquesta situació resultarà cada cop més insostenible per l'emergència del sector a la Índia, i per una possible reducció i/o fuga cap al mercat de treball europeu del personal format per any a casa nostra. És indispensable doncs començar a invertir en i+d en les TI si volem sobreviure i fer créixer les nostres empreses fins a un nivell que ens permeti jugar al mercat europeu i mundial, no ens podem limitar a copiar i adaptar, "renovar-se o morir".
Gràcies per la vostra atenció una setmana més i per la vostra paciència amb aquesta entrada tant extensa, però el tema és de gran trascendència per a l'empresa i pot determinar el nostre futur personal i nacional més del què un podria suposar.
Articles relacionats:
Article del cost empresarial dels ordinadors encesos a la nit
Què és la inversió? La inversió és aquella despesa orientada a obtenir un benefici o avantatge comparatiu respecte la competència. Fins aquí estic segur que no els he descobert res, però és que la inversió és molt més que això. L'orientació de la inversió d'una empresa diu molt sobre els seus dirigents i la vocació de futur que té l'empresa com a ens vivent, anàlogament a com les decisions econòmiques d'un individu ens poden donar una bona aproximació de la seva manera de pensar i, sobre tot, de les seves prioritats. Prioritats, aquesta és la paraula clau, ja que és evident que cap persona ni empresa disposa de recursos il·limitats ha de prioritzar en la gestió d'aquests recursos, i és en aquest procés de priorització on cal determinar quina prioritat establim per a cada tipus d'inversió.
Alguns dels tipus d'inversió més comuns són, deixant de banda la inversió financera la qual no és determinant per a l'objecte d'aquest article, la inversió en capital humà, en modernització dels mitjans, en investigació i desenvolupament, en la millora de l'eficiència, en expansió i diversificació i d'altres tipus que es poden compondre o aproximar als ja estipulats. A continuació passaré a fer una breu síntesi d'aquests tipus d'inversió que he esmentat, fent especial èmfasi en el relatiu a la investigació i desenvolupament, ja que és un tipus d'inversió subexplotat al nostre país i que és de vital importància per al nostre futur empresarial.
El primer tipus d'inversió fa referència a aquella despesa orientada a la contractació de nou personal que aporti un valor més o menys quantificable en el procés producitu de l'empresa ja sigui mitjançant la pròpia producció, o mitjançant l'efecte positiu que tingui sobre els factors de producció amb que es comptava fins ara. També és una inversió en capital humà la incorporació de qualsevol agent o implantació d'una política de negoci que suposa una despesa però que està destinada a aconseguir un efecte positiu sobre la productivitat dels empleats o fins i tot sobre el seu benestar a la companyia ( això darrer pot suposar un benefici menys quantificable però pot suposar la diferència entre que un empleat opti per un canvi d'aires o no, repercutint en una pèrdua de capital humà que pot ser detectable en paràmetres econòmics). Un exemple d'agent seria per exemple invertir en la formació dels empleats per a millorar les seves capacitats, augmentant de retruc la base de coneixement i recursos de l'empresa.
La inversió en modernització dels mitjans, que és la més extesa i explotada en el nostre país, és la que consisteix en la dedicació de part dels recursos (aquests recursos poden ser, i usualment són, obtinguts mitjançant l'obtenció de crèdits bancaris) financers de l'empresa en l'adquisició de mitjans de producció nous i/o més eficients que suposin una millora respecte els actuals i que permetin obtenir una rentabilitat raonable respecte la inversió inicial. Un bon exemple d'aquest esforç inversor és l'adquisició de nova maquinària en una fàbrica que permeti obtenir un producte de major qualitat amb un cost igual o menor al que hi havia fins al moment. En el nostre sector, un esforç d'aquest estil podria ser per exemple la compra d'un servidor amb tecnologies de virtualització que permetés centralitzar en un sol servidor gran part dels serveis d'una empresa reduïnt el cost energètic i de reparacions de l'equipament, juntament amb una disminució del risc potencial a errors del maquinari.
La inversió en millora de l'eficiència comprèn diversos àmbits i aspectes de millora ja que hi ha una gran diversitat de factors que poden influir i determinar el grau d'efieciència d'una empresa, des de les polítiques energètiques fins a l'organització interdepartamental, passant per coses tan òbvies com un filtre anit-spam. És clar que aquest tipus d'inversió no és de cap manera disjunt amb els altres dos tipus d'inversió que ja he explicat, ja que resulta evident que una inversió en nova maquinària o en un curs de gestió per a directius pot influir molt directament en l'eficiència global de l'empresa; però hi ha altres aspectes com l'eficiència energètica de les empreses que sovint es menystenen però que al cap de l'any suposen una despesa totalment ineficient. Per exemple, la inversió econòmica i en temps del personal en inculcar polítiques d'estalvi energètic tant simples com apagar els equips informàtics a la nit (sempre que no s'hagin d'emprar en aquest període), i la posada en suspensió dels mateixos en les estones de descans suposaria a les empreses americanes uns 1140 milions d'euros cada any d'estalvi i, per tant d'increment en l'eficiència. Altres factors que poden millorar l'eficiència poden ser per exemple la inversió en un nou sistema de gestió informàtica que millori els temps de resposta i comunicació interdepartamental.
Pel que fa a les inversions d'expansió i diversificació, cal esmentar aquells esforços econòmics destinats a obrir mercats complementaris als que ja ocupa l'empresa, o fins tot, d'obrir noves línies de negoci que abarquin mercats distants, tant pel que fa a la tipologia de producte com geogràficament. És mitjançant aquest tipus d'inversió que les empreses extenen la seva cobertura mundial obrint filials i delegacions en altres països, o diversifiquen els seus productes intentant capturar quotes de mercats on encara no són presents. Un bon exemple del darrer cas és per exemple el cas de l'empresa americana de maquinari i programari Apple que ha destinat una bona part dels seus recursos a obrir-se pas en el mercat de la telefonia mòbil on, fins ara, no tenia cap mena de presència. Aquestes expansions i diversificacions poden produir-se bàsicament de dues maneres, la primera és la que consisteix en l'absorció d'una empresa que o bé està situada en el mercat cap el que volem expandir-nos, o bé compta amb les eines (com ara patents i prototips) que poden permetre a l'empresa en expansió de prendre posició en el mercat sense partir de zero. L'altra opció fa referència al darrer tipus d'inversió que tractarem, que és la que es fa en investigació i desenvolupament, i pot comportar un major risc i incertesa, però també cal dir que pot resultar en la via més exitosa de créixer.
Finalment doncs, toca parlar de la investigació i desenvolupament. Com ja he apuntat abans, es tracta del tipus d'inversió que, a priori, sembla més arriscada i per tant no sembla extrany que els nostres empresaris i dediquin uns esforços inversors molt reduïts en comparació amb els altres tipus d'inversió que hem comentat, tot i que el cas de la inversió en investigació i desenvolupament comporta uns avantatges fiscals gens menyspreables. Però dic sembla, perquè realment el risc, tot i que existent, no és ni una ombra del que pot semblar a primera vista. El problema és que se'ns ha educat a consciència en la idea de "más vale pájaro en mano que ciento volando" que, tot i ser una màxima molt vàlida en certs aspectes de la vida i fins i tot de l'empresa, en el món globalitzat d'avui dia pot suposar un estancament fatal que ens privi de la possiblitat de competir.
Fins a un cert punt les empreses d'un país poden créixer a base de mimetisme, és a dir, a copiar models externs, generalment desenvolupats per a països més avançats i que per tant tene un nivell de vida més alt, i competir gràcies al menor cost de la mà d'obra, o en altres casos per una baixa permeabilitat fronterera de les empreses dels països més avançats. Tenim un bon exemple d'aquest mimetisme en el creixement i afloració de les empreses en la Xina post-maoista i òbviament veiem que aquest model funciona tant bé que l'ha portat a ser una potència mundial en relativament poc temps. El problema però sorgeix en el punt en que el creixement empresarial repercuteix en el nivell de vida del país disminuïnt-ne progressivament la capacitat competitiva degut a l'aprimament dels marges que causa l'augment de les condicions laborals i salarials. Bona part de l'empresa xinesa s'ha adonat d'aquest perill, tot i que ells el tenen a una bona distància encara, i han decidit invertir cada cop més en investigació i desenvolupament, de manera que en els últims mesos veiem sortir de la Xina no només les rèpliques habituals sinó també productes innovadors.
L'empresari espanyol, en canvi, s'ha adonat de la progressiva reducció de marges i s'ha decantat en la major part dels casos per una millora de l'eficiència empresarial i una modernització dels mitjans de producció. Malauradament però, ha menystingut la importància de la investigació i desenvolupament, com ha deixat ben clar la crisi del sector textil on només unes poques empreses que sí que han optat per centrar-se en l'i+d han pogut sobreviure i fins i tot expandir-se. En el camp de les tecnologies de la informació la urgència és tant o més greu que en el sector tèxtil, però de moment s'ha pogut sufragar gràcies a la precarietat laboral del sector en el nostre país, on els sous disten molt més de la mitjana europea que en d'altres sectors. Ara però aquesta situació resultarà cada cop més insostenible per l'emergència del sector a la Índia, i per una possible reducció i/o fuga cap al mercat de treball europeu del personal format per any a casa nostra. És indispensable doncs començar a invertir en i+d en les TI si volem sobreviure i fer créixer les nostres empreses fins a un nivell que ens permeti jugar al mercat europeu i mundial, no ens podem limitar a copiar i adaptar, "renovar-se o morir".
Gràcies per la vostra atenció una setmana més i per la vostra paciència amb aquesta entrada tant extensa, però el tema és de gran trascendència per a l'empresa i pot determinar el nostre futur personal i nacional més del què un podria suposar.
Articles relacionats:
Article del cost empresarial dels ordinadors encesos a la nit
Subscriure's a:
Missatges (Atom)